SELECCIÓ DE TEXTOS
A continuació, presentem una selecció de
textos relacionats amb els temes de Literatura Contemporània
TEMA 1
Informació
sobre la novel·la Incerta glòria de Joan Sales.
Premi Joanot Martorell de 1955,
és una novel·la dividida en quatre parts, que té com a centre neuràlgic la
guerra, presentada des de la perspectiva dels vençuts. Es tracta, però, d'una
obra que l'autor va anar ampliant en les successives edicions i la traducció
francesa (1962), ja més extensa que la catalana va suscitar crítiques molt
elogioses, i es va comparar el seu autor amb Dostoievski, Bernanos, Green... La
quarta edició (1971) és ja la definitiva, però la darrera part -aquella
ampliada-, que portava com a títol "Últimes notícies", esdevindrà en
la següent edició El vent de la nit, i serà independent.
Dominada per tres amics joves,
que van fer la guerra junts, les dues primeres parts recorren a la forma
epistolar i ens presenten la vida al front d'Aragó -cartes de Lluís al seu
germà-, i a la rereguarda: escrits de Trini, la companya de Lluís a Juli
Soleràs. En canvi, les dues darreres són les memòries de Cruells, el tercer amic,
un sacerdot, però amb un salt cronològic important a El vent de la nit,
on es reflecteix la
Barcelona de postguerra fins a arribar a finals dels
seixanta.
Tots aquests materials, lligats
estretament, donen una forta sensació de vida pel seu estil àgil i col·loquial,
però alhora amb nombroses referències literàries, un estil capaç de reflectir
la complexitat de la intimitat urbana, sobretot. De fet, els diferents
personatges són creacions magnífiques, per la seva autenticitat i evolució,
perquè, joves inicialment, esdevenen molt diferents en fer-se grans, exceptuant
Soleràs, mena d'inquietant, lúcid, i profètic heroi dostoievskià, doble i
alhora estranger en aquest món que, com els herois autèntics és l'únic que mor
jove pels seus ideals.
Però, al costat de la guerra,
presentada sense cap maniqueisme i amb tota la seva cruesa, hi ha l'amor que
encarnen dues figures femenines, que freguen el mite, sobretot, la Carlana. La novel·la,
de fet, conté una reflexió, profunda sobre el sentit i, especialment, sobre la
dificultat de la vida, que només l'amor il·lumina, l'amor humà, però també el
diví -que la creu, un símbol autèntic representa. Però, Incerta glòria
tracta també d'altres temes cabdals, de la soledat de l'home i del pas del
temps, sobretot, mentre mitifica la joventut, aquesta glòria incerta, fugaç,
però glòria al cap i a la fi. I és que, partint d'una situació concreta, l'obra
esdevé també una reflexió universal sobre una època dramàtica, marcada per les
guerres.
1a part. Capítol XVIII
L’esposa
l’acariciava com a un infant.
―Ets molt bo o molt beneit, Tonet.
―I tu ets
meravellosa. No he estimat mai ningú com tu.
―¿A quantes has dit ses mateixes paraules?
―És
veritat, però d’una altra manera. Quedaràs amb mi?
―Si veig
que et portes amb seny…
―A la
força ―digué ell.
―Si em
promets cremar aquests llibres… Perquè aquí hi ha d’haver moltes obres
dolentes.
―Segons
què contestin del Palau… Veurem què contesten.
―Si et
confesses…
―Però si
no desig altra cosa…
―Si te
penets… Si saps oblidar…
El senyor
la mirà amb duresa. Pobra dona Maria-Antònia, ara sí que no l’entenia, malgrat
la seva intel·ligència i la seva intuïció. No ho prenguis a vanitat, Miquel,
però és ben cert que el senyor, que ha corregut tant de món i que ha tractat
tantes persones, no l’ha comprès ningú més que jo. Me’n vaig adonar a l’instant
mateix en què dona Maria-Antònia acabava de fregar un punt perillós, l’únic que
havia d’haver quedat dins l’ombra. Don Toni ho concedia tot, àdhuc cremar la
biblioteca, però no podia renunciar als records. Que aquests records eren
sovint pecaminosos, no hi havia dubte, però estaven de tal manera encarnats
dins la seva ànima que resultava impossible realitzar-ne l’extirpació. Podia
condemnar-los o intentar d’ennoblir-los, no suprimir-los. La darrera amant del
senyor, la més fidel, la que l’acompanyà en la seva soledat, fou la Memòria , i a les seves
Memòries, en efecte, ho ha sacrificat tot: doblers, bon nom, fins i tot la
bellesa de dona Xima. Així, doncs, en sentir les paraules de l’esposa, s’alçà
dret i va anar a asseure’s a l’altre costat de l’habitació.
―Això mai
―digué―. No m’ho demanis perquè no puc oblidar res.
Pronunciava
amb acritud. Davant aquella reacció ella va tenir un instant d’angoixa i
s’eixugà una llàgrima. Després, sense dir paraula, començà a replegar el seu
equipatge.
―Demà me
n’aniré de bon matí. No me’n vaig abans perquè tenc por de sa fosca. Tu
m’enviaràs ses meves coses.
Ell
l’abraçà amb tendresa. Tornava a esser el mateix de sempre.
―Beneita,
pareixes una nia… Tenir por de sa fosca…
Com que es
trobaven ara a l’estrem oposat i parlaven en veu baixa, no els podia entendre,
però es veia clar que venia la reconciliació. Dona Maria-Antònia, encara que no
encertàs a comprendre certs aspectes del seu marit, sabia oblidar i deixar, en
cas necessari, les qüestions a l’aire, conscient que el temps i l’oblit són les
úniques formes d’arreglar els problemes insolubles. Posseïa condicions de
diplomàtica i el que en podríem dir talent de la permuta. La negativa de
l’espòs quedava dins un equívoc perquè ella proposava «penedir-se i oblidar»i
ell havia contestat que «no podia oblidar res», com si la part important de la
qüestió fos segona en lloc de la primera. Semblava bastant clar que no se
penedia, però l’instint pràctic de la senyora, per no haver d’admetre una
realitat tan dolorosa, corregué un vel damunt aquell equívoc i començà a
negociar, seguidament, altres aspectes. Calia cremar alguns llibres. Per què
esperar la decisió del Bisbat? No sabien que Voltaire era dolent, que Diderot
fou ateu? S’havia acostat al foc i tenia una mà damunt l’espatlla del senyor.
―¡Crema
aquestes coses, Tonet! Mira, aquest al manc… Voltaire… Figura’t. I aquest,
Renan: «Vida de Jesús»… Oh, aquest…
―Si t’ha
de donar gust…
Sense
replicar, ell anava tirant al foc els llibres indicats. Aquella docilitat
consolava l’esposa. «Així mateix ―pensava―, en Tonet és ben bon al·lot. No he,
de fer cas de petiteses quan es mostra tan transigent en ses coses
fonamentals.» Tals raonaments no eren fills de l’anàlisi ni de l’exactitud,
però la tranquil·litzaven i li servien per al seu ús com hauria pogut servir-se
d’un paraigua, no perquè el paraigua ens reveli cap veritat, sinó perquè ens
defensa de la pluja. A mi, que seguia darrera el finestró ―ara, en certa manera,
legítimament, ja que el mateix senyor m’hi havia duit―, no m’enganyava la
docilitat de don Toni. Anys després ell mateix m’explicà la poca importància
que per a ell tenien ja aquells llibres.
―És
natural ―deia― que s’homo llegeixi fins sa meitat de sa seva vida, però arriba
un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram, és per
il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem après.
TEMA 2
RONDALLES VALENCIANES Enric Valor
“Història d'un mig
pollastre”
"Açò va anar i era un maset de serra on
vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava, preferentment, a la cria
d'aviram. Gallines blanques, negres i favades, orgullosos indians, descomunals
gramàntols, anglesets de llarga i empinada cua, llocades piuladores i estovades
lloques. En fi, era el que sovint es veia voltant el maset i pels bancals
veïns, on no deixaven estaca en paret.
El bo del cas és que la velleta coneixia cada un
dels animalons que criava, i bé pot dir-se que els hauria pogut batejar i no
confondre mai el nom de l'u pel nom de l'altre.
Va arribar un dia de maig que, allà a les deu del
matí, va eixir la velleta a donar-los en l'era uns pessics de dacsa i una bona
pasterada de segó cuit, com solia fer tots els matins a la mateixa hora.
–Pull, pull, pull! –va anar cridant.
.jpg)
